Situacions d'anòxia en zones estuàriques sense forçament mareal: una aproximació als balanços producció/consum d'oxigen

Abstract

Els sistemes estuarians són dominis d’aigua costanera semiconfinada, que tenen una connexió lliure amb el mar, i on l’aigua de mar es dilueix amb l’aigua dolça procedent del desguàs continental (Pritchard 1952, Pritchard 1967, Cameron i Pritchard 1965). En ells existeix confluència de matèria i energia de diferents orígens, que dóna lloc a l’existència de forts gradients i ecotons, així com una alta variabilitat en les condicions ambientals (Ketchum 1983a). Per això presenten característiques afins, en part, a totes dues zones que els limiten geogràficament, a part d’altres peculiaritats pròpies. Algunes d’aquests peculiaritats pròpies són comuns a tots els estuaris arreu del món, com la seva alta producció biològica respecte la majoria d’altres sistemes de la Terra; altres peculiaritats són específiques per les condicions locals d’aquell indret en concret (Ketchum 1983b, Valiela 1995). La Badia dels Alfacs és un sistema estuarià influït per l’absència de marees notables, com passa en alguns altres sistemes estuarians mediterranis del mon. El present treball s'emmarca en la línia de tota una sèrie de treballs realitzats en aquesta badia, per tal de conèixer millor la seva dinàmica, les similituds i diferències respecte altres sistemes estuarians del món, i molt especialment esbrinar els mecanismes que controlen les concentracions d’oxigen dissolt i les seves fluctuacions