La crisi financera en una vila del Camp de Tarragona. Valls a principis del segle XV

Abstract

En els estudis dedicats al municipi català dels segles XIV i XV esdevé gairebé ineludible parlar de crisis o de dificultats financeres. Com és sabut, el constant increment del deute públic, principalment aquell que derivava de la venda de censals morts i violaris, va esdevenir una important i pesada càrrega que situava les finances municipals en la corda fluixa i a un pas de la bancarrota. Alguns municipis arribarien a fer fallida en no poder fer front a les exigències derivades d'aquell deute. La causa d'aquest endeutament es traba -com també és sabut- en la forta pressió que els municipis van haver de soportar, especialment al segle XIV, a l'hora de fer front a les contínues demandes reials, entre altres factors que també haurien conrribuït a agreujar el precari equilibri financer, com la reforma de les fortificacions, el proveïment de cereals en moments de carestia, etc. Davant d'algunes necessitats especialment peremptòries, els dirigents municipals no van tenir més remei que recórrer, amb relativa freqüència i ja de forma massiva durant la segona meitat del segle XIV, a l'emissió de deute públic, amb la consegüent acumulació de pensions que havien de ser satisfetes any rera any i de forma puntual. Fou aixo -el pagament de les pensions de censal- el que ben aviat va convertir-se en la despesa ordinària més important de les finances municipals. Per consegüent, l'estructura dels ingressos municipals es va haver d'amotllar, en bona mesura, a aquesta situació en base a la regularització d'unes fonts de finançament que, tanmateix, requerien el complement d'altres recursos de caire més extraordinari. Tanmateix, la insuficiència dels ingressos portaria a alguns municipis a situacions extremes d'insolvència davant la impossibilitat de satisfer aquelles pensions. Ja no es tractava, per tant, de no poder fer front a despeses exrraordinàries o de caràcter imprevisible, sinó, encara pitjor, de no poder cobrir despeses de caràcter ordinari, perfectament previsibles, si bé convertides en una càrrega excessiva. Això és, de fet, el que succeí a Valls a principis del segle XV.