Fiscalitat i poder jurisdiccional:el cas de l'Església de Tarragona (segles XIV-XV)

Abstract

Al segle XIV, en via de l’establiment d’una fiscalitat d’Estat, fou necessari «estendre l’àmbit de la punció fiscal més enllà dels límits estrets del domini i dels vassalls directes del monarca», o sigui, a tot l’àmbit del regne, incloent-hi les terres baronials, així com les pertanyents a l’Església. Aquesta ampliació a tot el territori, i a tots els súbdits de la Corona, és el que permet parlar de la implantació d’una fiscalitat pública. En teoria, el poder del rei se situava per damunt de les jurisdiccions senyorials. El monarca, com a titular de la "summa potestas" —segons la terminologia emprada pels historiadors del dret—, havia d’exercir el seu poder sobirà de la manera més àmplia possible i sense entrebancs; certament, entre la sèrie de prerrogatives reservades al sobirà, les fiscals constituïen un àmbit d’acció primordial. Tanmateix, a la pràctica, la monarquia no sempre podia actuar com volia, cosa que, com s’ha encarregat de mostrar la historiografia ara i adés, és especialment colpidora en l’àmbit de les Corts cada vegada que calia negociar la concessió d’algun donatiu amb els representants dels tres braços estamentals, donatius que solien ser aprovats amb rebaixes de les quantitats inicialment demanades o en canvi de claudicacions per la part del rei o de l’obtenció de contraprestacions que limitaven de manera considerable el poder sobirà. En aquest article es tracten diversos aspectes referits a l’actuació dels senyors dins el seu àmbit jurisdiccional. Com veurem, es tracta d’actuacions que, en certa manera, usurpaven els drets sobirans. Si més no, alguns titulars de jurisdiccions podien fer ús de certes prerrogatives que, en determinats casos, podien col·lidir amb les que s’atribuïa la monarquia. D’antuvi, caldria tenir en compte que el dret d’imposar no era exclusiu del monarca, ja que els senyors també podien exigir prestacions econòmiques als seus vassalls en forma de tributs, de manera extraordinària o de manera consuetudinària.